Quan és trista, somriu.
Això passa els dies assolellats.
Quan està deprimida, perquè l'inspiració s'ha despistat, somía.
Quan està cansada, em possa sobre les seves cames i m'acarona.
Quan li fa mal el cap, aquella maravellosa caixeta plora d'idees boges, em fa l'amor.
Qui va dir que la perfecció no existeix?
Ella es perfecta.....
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada